Relat de juny: “Darrere la rosa”

En Jaume no se’n sap avenir. Se li fa estrany. Es sent incomprès, fora de lloc. Es sent aixafat i desfet pel pas implacable del temps, com si fos un d’aquells rellotges de mantega de Dalí, regalimant una nostàlgia espessa i demolidora. No es pot treure del cap que la d’avui serà la primera rosa de Sant Jordi, la primera que no compraran junts, després de cinquanta-nou anys de “Tria la que vulguis…” i de “Aquesta és preciosa!” i de “No tant com tu…”. La Clara no sortirà amb ell al carrer, aquesta diada. No pot.
Agafa el bastó del paraigüer i surt al replà. Les passes són curtes, vacil·lants,
desvalgudes, a tres bandes. L’ànima li batega també fent tentines, trontollant, èbria pels records d’un passat que avui l’aclapara més que mai. Mentre tanca amb clau el pis es sorprèn a ell mateix dient ben baixet, xiuxiuejant en direcció a l’altre costat de la porta: “Sort n’hi ha que quan la rosa i jo arribem a casa, la teva rialla ens estarà esperant a tots dos”.

Josep Fàbregas Ezquerra


Comentaris

2 respostes a «Relat de juny: “Darrere la rosa”»

  1. Un relat preciós i molt ben escrit, que traspua sensibilitat. Tota una declaració d’amor etern. Felicitats Josep. Sempre és un plaer llegir-te.

    1. Ei, Carlos!!
      Moltíssimes gràcies per les teves paraules. Celebro que t’hagi agradat.
      Una abraçada molt gran.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continueu navegant, esteu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les cookies esmentades i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxeu l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies