En Jaume no se’n sap avenir. Se li fa estrany. Es sent incomprès, fora de lloc. Es sent aixafat i desfet pel pas implacable del temps, com si fos un d’aquells rellotges de mantega de Dalí, regalimant una nostàlgia espessa i demolidora. No es pot treure del cap que la d’avui serà la primera rosa de Sant Jordi, la primera que no compraran junts, després de cinquanta-nou anys de “Tria la que vulguis…” i de “Aquesta és preciosa!” i de “No tant com tu…”. La Clara no sortirà amb ell al carrer, aquesta diada. No pot.
Agafa el bastó del paraigüer i surt al replà. Les passes són curtes, vacil·lants,
desvalgudes, a tres bandes. L’ànima li batega també fent tentines, trontollant, èbria pels records d’un passat que avui l’aclapara més que mai. Mentre tanca amb clau el pis es sorprèn a ell mateix dient ben baixet, xiuxiuejant en direcció a l’altre costat de la porta: “Sort n’hi ha que quan la rosa i jo arribem a casa, la teva rialla ens estarà esperant a tots dos”.