La melangia s’escola entre els cafès i pastissets de La Brasilera, mentre un Pessoa recita en veu tallada i en grogós ranci portuguès un esplèndid i arcaic “Sí, senyor”. La fred i la pluja cerquen aixopluc dins les butxaques i els grans carrers comercials són plens de basars xinesos. El temps, però, roman dins una bola que deixa caure flocs de neu. I els paraigües protagonistes d’un film de la postguerra viatgen en tramvia. A dalt d’un vint-i-vuit groc. El meu preferit.

El paviment que és grotesc i rellisca i el pendent burlesc de les pujades -sempre estretescondueixen i dibuixen dreceres a l’oli. Moment per a treure aquella analògica i retratar ambicions en blanc i negre. Sobre fons quadriculat.