Ha entrat per la porta del vagó de metro amb un halo de llum, vestida tota de blanc. Tots hem abandonat els pensaments, el llibre o el mòbil per admirar-la. Atreia com una deessa de l’antiguitat, i no era estrany, ja que es tractava d’una dona disfressada de patrícia romana. Duia un pèplum impressionant, subjectat a les espatlles amb dues fíbules daurades que simulaven dues abelles. Un cinturó, format per anelles també daurades, cenyia la seva cintura. La tela era d’un lli tan prim que deixava percebre els pits, rodons i ferms, com si volgués unir la voluptuositat natural del cos de la dona amb la dels camps silvestres on aquesta planta madurava. El seu pentinat, arrissat i recollit en un monyo alt, era admirable, com també ho eren les seves arracades de forma triangular, que penjaven amb la galanor pròpia d’una fallera. En una mà duia una bosseta de cuir i en l’altra, una de paper, de botiga de regals.