Jo no hauria d’existir… però existeixo. Ell es va proposar que no aparegués ni jo ni cap altra com jo.

Però en va aparèixer una. Només una. Jo.

Sóc molt conscient del moment en que vaig néixer, i per què ho vaig fer. Ja fa anys. Era la tercera setmana d’un setembre tòrrid, amb prou feines apaivagat per ventiladors i cucurutxos de gelat. Ell estava a casa, devorant un antic àlbum de fotografies vestides d’esmòquing, en blanc i negre. Era l’infant que, amb tres anyets a tot estirar, somreia en gairebé totes elles, al costat de la seva mare. Eren imatges tan antigues que no recordava haver compartit tots aquells moments amb ella.