La larga agonía del “botiguer”

He perdido la cuenta de los años que vivo en Cornellà, ciudad periférica cruce de mestizajes y culturas a la que llegué procedente de la Catalunya interior, “terra endins”, cuando ya licenciaba mi adolescencia e iniciaba una incipiente juventud. Mi familia se había instalado en un piso comprado a la Inmobiliaria Linda Vista fundada por el entonces todopoderoso prócer cornellanenc don
Eduardo Gelabert Fiet propietario de unos descampados yermos en los que mal subsistían cuatro desvencijados algarrobos situados entre la vía férrea y el linde donde crecía desmesuradamente una de estas “ciudades invisibles” a la que pomposamente denominaron “Ciudad Satélite San Ildefonso”.

Per als de pell dura

M’agrada quan la terra se banya de pluja perquè està molla i fresqueta. Però el que més m’agrada de la pluja és que després totes les olors són més fortes i més bones. Plou des dels núvols. La meua germana i jo, arreplegadets al costat de la mami, que té la pell mullada. La meua germana l’acaricia. Jo l’acaricie. La mami no ens acaricia.
El primer que me va ensenyar la mami va ser a olorar el món. Olor dels seus pits, olor d’herba tendra, olor de perill, olor de caca, olor de flors… Després vaig aprendre les formes de les olors del món. Forma d’olor a búfal, forma d’olor a plàtans, forma d’olor a escorça d’arbre, forma d’olor a tempesta, forma d’olor a gripau… I quan ja havia aprés les olors i les formes de les olors, la mami me va portar a casa.