Tot va començar aquell dilluns de finals de novembre, quan la meva germana Conxi em va trucar a la feina:

– Que la mare s’ha trencat el fèmur, Joan. Ens veiem a l’hospital.

Recordo vagament l’espera a urgències fins que va sortir del quiròfan, la conversa de tots quatre germans amb el metge que l’havia  operat i, ja més tranquils, les decisions de darrera hora i els compromisos de cadascú fins que la mare s’hagués recuperat del tot.

El que recordo perfectament és les ganes que tenia d’arribar a casa, de parlar amb la Laura i veure l’Oriol ni que fos un moment abans de posar-lo al llit.
En obrir la porta del pis i sentir les veus de la Laura i l’Oriol des de la cuina, els tràfecs i l’angoixa de les darreres hores van passar a ser, només, un record.
Més tard, amb l’Oriol al llit, vaig explicar-ho tot a la Laura mentre sopàvem.