Contempla l’ascens lent, vertical. No en pot apartar la mirada. Hi ha un efecte sedant, hipnòtic en l’ascensió. La sorprèn la regularitat, el silenci, una certa ingravidesa. S’hi troba còmoda. El temps s’atura. La respiració s’alenteix. Minuts enrere, el so del tap, l’havia deixat extasiada, alerta. Un esclat breu, sec, contundent; un anunci sonor del plaer ocult que pugna per veure la llum.
Petits mons imaginaris en una pugna indolora. Diminutes esferes creades sota terra, pacientment, en la penombra. No tenen pressa en fer cim. Poques, es desplacen a les parets. La majoria prenen el corredor central. Pinça la copa amb suavitat i l’apropa lentament als llavis.
Francesc Xavier Simarro
Deixa un comentari