Orham Pamuk, El castell blanc, De Butxaca, Random House Mondadori, Barcelona 2008 .
La clau d’aquest estrany llibre no la tenim fins a l’epíleg final. És el propi Premio Nóbel, O. Pamuk, qui ens aclareix que va voler fer un homenatge a D. Quixot. Això li duu a situar l’acció en el segle XVII; a iniciar el llibre com ho fes Cervantes: Faruk Darvinoglu, furgant en uns arxius polsosos, troba un vell manuscrit, que reedita. El manuscrit havia estat escrit per un antic esclau venecià, capturat pels turcs. És l’equivalent del Cidi Hamete Benengueli, l’historiador àrab, a qui Cervantes atribuïx el manuscrit original del Quixot.
Enfront de la parella intercambiable del Quixot i Sancho, Pamuk ens presenta un duo, de personalitat intercamviable, entre l’esclau cristià i el savi mulsulmán. El jove científic italià és capturat per un bajel turc i conduït a les masmorres de Sadik Bajá, a Istanbul. És adquirit per un savi turc, al que criden El Mestre, desitjós de conèixer els avanços científics d’Occident i d’una estranya semblança amb el presoner. Entre ambdós s’establix una difícil relació, que va des de l’intercanvi de dades i coneixements, fins a l’intercanvi de personalitat.
En El castell blanc, el problema de portada és el dels bessons, dels dobles, de la realitat personal, el qui sóc jo? o jo sóc l’altre unamunià. El joc ens porta fins al mateix final, en el qual el propi personatge, després de confondre al lector, no està ja molt segur de qui és ell mateix.
Però no és l’únic tema, per descomptat. Les armes i les lletres; la ciència i la adivinación; el somni i la realitat; la vida i la ficción..són altres assumptes que donen al llibre el seu interès i la seva complexitat. R.Bonet i A.Gonzàlez
Deixa un comentari